31.3.11

Temptativa aèria


El primer mitja de locomoció aeri va ser el globus aerostàtic.

Joseph Montgolfier en va ser l’autèntic promotor. Nascut a l’Ardecha, va triar Lió per fer envolar el globus. La seva fita era aixecar un baló prou potent per arribar tan lluny com fos necessari. Per a això calia que tingués 33 metres de diàmetre i més de 40 metres d’alçada. Seria el globus més gran que mai s’hagués construït.

Finalment, el dilluns 19 de gener de 1784 va ser la data triada. Aquell dia l’enlairament del globus va estar ple d’anècdotes i entrebancs, els quals van ser la font d’inspiració de moltes cançons populars i burlesques, tant en francès com en arpità. Un exemple és la composta per Reverony. Fa befa dels tripulants, de l’enlairament, de l’aterratge forçós i de l’ovació final.






Qu’ét-ai don cela marveilla                      Què és doncs aquesta meravella
Que raconte Revarchon?                                 Que conta en Revarchon?
I no baille par novella                                     Ens dóna la notícia
Qu’on dait vair’ on biau balon.                 Que s’ha de veure un gros baló.
Pilaustre et so camarade                             Pilaustre i els seus camarades
Devont montau jusqu’u ciux.                        Han de pujar fins al cel.
Fau fêre na pormenade                              Cal que fem una passejada
Par vai de no propro z-iu.                     Per veure-ho amb els nostres ulls.


A tres quarts tocats d’una el globus es vol enlairar, però pesa massa, només s’aixeca una mica del terra, va molt lent, no acaba d’envolar-se i la gent que s’ho mira ha d’abaixar el cap perquè no els colpegi. També hi ha qui tracta d’ajudar-lo empenyent la cistella amb els braços.

Quoque braves damiselles                    Algunes agosarades senyores
Qui ayant de grou chignon                     amb pentinats enfarfegats
Attisiront de zavelles                            Atiaven  el foc
Par réveilli lo balon;                              Per fer aixecar el baló;
A mesure que s'inflave                          I a mesura que s’inflava
Et quitave lo traitiau,                                I deixava el terra,
Chacune d'elle bramave:                       Totes elles cridaven:
" Oh! visa mare, qu'i es biau!"            “oh, mira mare, que n’és de gros”.


Llavors els tripulants descobreixen en Lenoir, un polissó, i el llencen daltabaix com si fos un sac de patates, però no es fa mal perquè gairebé són arran de terra. Amb aquest pes de menys són set persones a la cistella i el globus comença a enfilar-se fins que arriba a uns 800 metres. S’hi manté durant un quart d’hora. De cop i volta hi ha un sobtat canvi de vent i es precipita a un prat tot enfangat. No es fan gaire mal però queden negres com el sutge i Joseph de Montgolfier es trenca tres dents.

Nutra dama de Forvize,                        La Mare de Déu de Forvize,
A qui y s’étian voya,                               A la qual s’havien encomanat,
Lo sauvi de la revire,                                Els va salvar del riu,
Ont i se serian naya.                              On s’haurien negat.
Mais, par puni cé grenoilles,              Però va castigar aquelles granotes,
Que volian monta u cieu,                      Que volien pujar al cel,
Lo fouaiti din la pàtroille,                      Els va llançar dins el fang,
Du couta de Venissiu.                            Al costat de Venissiu.

 I finalment un cop refets de l’ensurt són rebuts com herois per milers de ciutadans

Lo sai, a la comedia                         Al vespre, a l’espectacle
Veniron lo champignons                    Van venir els campions
Qui etian de compagnie                          Que eren els acompanyants
Montau dedin lo balon.                               Enfilats dins el baló.
Du partère, des segonde,                         De tot arreu tothom cridava:
Du parquet, du supiriau,                              “Visca ! els nous ocells!”
Tarti criave a la rionde:                                                           .
“Brave! Lo novio-z-izio!”                                                            .


VERSIÓ EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna):


Lo premiér mes[1] de locomocion aèrien est étâ lo balon aèrostatico.

Joseph Montgolfier nen est étâ l’ôtentico promotor. Nâ[2] dens l'Ardèche, at cièrdu[3] Liyon por fére envolar lo balon. Son objèctif ére solevar un balon prod potent por arrevar tant luen coment falyésse. Por ço[4] faléve que tegnésse 33 mètros de diamètro et ples de 40 mètros d’hôt. Serêt lo balon ples grôs que jamés sè fusse construi.

Finalament, delon lo 19 de genê[5] du 1784 est étâye la dâta cièrdua. Cél jorn, lo dècôlâjo[6] du balon est etâ plen d’anècdotos et obstacllos, lesquints[7] sont étâs la sôrsa d’enspiracion de nombrox chançons populères et burlèsques, tant[8] en francês coment[9] en arpitan.
Un ègzemplo est la composicion de Reverony. Sè moque[10] de l’èquipâjo, du dècôlâjo, de l’atèrrissâjo forciê et de l’ovacion finala. 
Qu’ét-ai don cela marveilla                          Qu’est-o adonc cela mèrvelye
Que raconte Revarchon?                             Que raconte Reverchon?.
I no baille par novella                                  Il nos balye por novèla
Qu’on dait vair’ on biau balon                     Qu’on dêt vêr un biô balon.
Pilaustre et so camarade                              Pilâtre et ses camarâdos
Devont montau jusqu’u ciux.                       Dêvont montar jusqu’ux[11] cièls
Fau fêre na pormenade                                Fôt fére una pormenâda
Par vai de no propro z-iu.                                     Por vêr de nos prôpros uelys.

A un’hora muens quart lo balon sè vôt solevar, mas pêse trop, sè lève ren-que[12] checa[13] de la tèrra, vat bien lent[14], arreve pas de s’envolar et les gens que agouétont[15] dêvont bèssiér la téta porquè les boucieye[16] pas. Y at assé qui chèrche d’édar-lo en poussant lo charèt avouéc les bras. 
Quoque braves damiselles                           Quârques brâves damouesèles
Qui ayant de grou chignon                          Qui aviant des grôs ch.ignons
Attisiront de zavelles                                   Atisiéront des javèles
Par réveilli lo balon;                                    Por rèvelyér lo balon
A mesure que s'inflave                                A mesura que s’enfllâve
Et quitave lo traitiau                                    Et quitâve los trètiôs[17],
Chacune d'elle bramave:                              Châcunes d’eles bramâvont:
" Oh, visa, mare, qu'i es biau!"                    “Oh, vês, mâre, qu’il est biô”.

Aprés l’èquipâjo dècuvre Lenoir, un polissot[18], et lo lancen a rebort[19] coment sè fusse un sac de tarteflles[20], mas sè fét pas mâl porquè sont quâse aran[21] de tèrra. Avouéc cet pêds de muens sont sèpt pèrsones dens lo charèt et lo balon comence a lèvar-sè tant[22] que arreve a quâse 800 mètros, y sè mantint por un quart d’hora, tot d’un côp y at un emprèvu changement de vent et sè prècipite dens un prât tot borbox[23]. Sè fant pas tant mâl mas sont nêrs coment la surge[24] et Joseph de Montgolfier sè ront[25] três dents. 
Nutra dama de Forvize,                              Noutra-Dama de Forvièly,
A qui y s’étian voya,                                  A qui ils s’étiant vouâs[26],
Lo sauvi de la revire,                                  Los sôve[27] de la reviére,
Ont i se serian naya.                                   Onte ils sè seriant neyês.
Mais, par puni cé grenoilles,                       mas, por punir celes grenolyes,
Que volian monta u cieu,                            Que voliant montar u cièl
Lo fouaiti din la pàtroille,                   Los fotont dens la patrolye[28]
Du couta de Venissiu.                                Du coutâ de Venissiox

Et finalament un côp[29] reprês du ch.oc sont rèçus coment hèrôs per milyérs de citadins. 
Lo sai, a la comedia                                    Lo sêr[30], a la comèdia[31]
Veniron lo champignons                             Vegnéront los champignons
Qui etian de compagnie                               Qui étiant de compagnie[32]
Montau dedin lo balon.                               Montâs dedens lo balon.
Du partère, des segonde,                             Du pertèrra, des segondes,
Du parquet, du supiriau,                              Du parquèt, du soupirâly,
Tarti criave a la rionde:                                Tar-tués criâvent a la rionda:
“Brave! Lo novio-z-izio!”                            “Brâvos! Los novéls uséls!”


[1] meyen
[2] nèssu
[3] chouèsi
[4] cen
[5] janviér
[6] dègllètâjo, dèpègenâjo
[7] losquints, losquâls, lesquâles
[8] asse
[9] que
[10] blague, fechie, fot
[11] tant qu’ux
[12] mas-que, solament
[13] un pou
[14] plan
[15] regârdont
[16] buchieye, borreye, frapeye
[17] cavalèts
[18] policiér
[19] renvèrsa
[20] trufes, truflles, catrolyes, pomes de tèrra, perét de tèrra, patates
[21] u nivél de
[22] fin a
[23] pacotu, pachocu, empachocâ
[24] suche, surche, suéfe
[25] câsse
[26]vouâs
[27] sôveye
[28] pachoc, pacot, gabolye, gandousa, jot
[29] fês, vês, viâjo
[30] nuet, vèpro, vèprâ, vèprenâ
[31] espèctâcllo
[32] ensemblo, ensiems

13.3.11

Pulla

Al sud d’Itàlia, a la regió de Pulla, hi ha dues petites localitats: Cèlle de Sant Uite i Fayète, on uns pocs centenars de persones mantenen viva la llengua arpitana.

Una de les teories més acceptada per explicar aquest assentament diu que després de la conquesta del reialme de Nàpols al segle XIII, Carles I d’Anjou volia  repoblar Crepacuore, lloc que es troba just al costat de Cèlle de Sant Uite, fou per a això que es van a anar a buscar colons del costat de l’arc alpí, a prop de Provença, on tothom parlava la llengua arpitana. Per convèncer aquests colons se’ls oferia de part del rei privilegis i avantatges, com les despeses del viatge pagades, habitatge gratuït, concessió de camps, vinyes, boscos de fusta, pastures, cereals garantits, exempció d’impostos durant anys, etc. Llavors, un cop instal·lats a l’àrea que se’ls havia assignat, van fer venir les respectives famílies i així es va posar la primera pedra d’una petita però compacte comunitat d’arpitanoparlants que s’ha mantingut fins avui. Eren, però, temps difícils i agitats, i alguns integrants d’aquesta comunitat es van desplaçar per seguretat una mica cap al nord, on avui hi ha la vila de Fayète.

A causa d'aquest aïllament lingüístic, el seu arpità ha conservat trets que en altres llocs d’Arpitània ja s’han perdut i, per altra banda, s’ha amarat dels parlars italoromans que l’envolten.

Per entendre com menys de mil persones han pogut mantenir la seva parla durant segles enmig de la influència italiana, cal saber que són gent que no amaguen la seva llengua, ben al contrari, en fan bandera allà on van. Els emigrants han tingut un paper destacat en fer conèixer la seva particularitat lingüística arreu del món. Es tracta d’una comesa on totes les generacions hi estan implicades. És per això que trobem associacions de Pulla  fins i tot als EEUU, i avui hi ha forts lligams entre Pulla i el Piemont gràcies a la iniciativa de l’Associazione Culturale Francoprovenzale di Puglia in Piemonte amb Silvano Tangi al capdavant, la qual organitza jornades, conferències, exposicions i tot allò que calgui per fer conèixer la singularitat de Pulla.


VERSIÓ EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna):

U mié-jorn[1] d’Étalia, dens la Règion des Poulyes, y at doves pétiôdes comenes: Cèles de Sant Vuite et Faéte, yô[2] una centêna de gens mantegnont viva la lengoua arpitana.

Una des tèories ples accèptâye por èxpllicar cet ètablissement dit que dês la conquéta du royômo de Naplo dens lo XIIIémo sièclo,  Chale[3] I d’Anjô voléve repoplar Crèpacôr, luè que sè trove justo u coutâ[4] de Cèles de Sant Vuite, fut por cen que alat chèrchiér des colons du coutâ de l’arc alpin, prôcho de la Provènce, onte tués[5] parlâvont[6] la lengoua arpitana. Por convencre cetes colons sont étâs ofèrts de la pârt du rê privilèjos et avantâjos, coment les dèpenses du voyâjo payêyes, logement gratuit, concèssion de champs, vegnes, buescs a copar[7], pâquiérs[8], cèrèâls garantis, ègzempcion d’emposicions por des ans, etc. Aprés, un cop enstalâs dens la zona yô sont étâs assignês, l’ant fét venir les rèspèctives famelyes et pariér[9] est étâye betâye la premiére piérra d’una pétiôda mas compacta comunôtât de locutors arpitans que s’est mantegnua fin[10] a enqu’huè. Mas furont de temps dificilos et agitâs, et quârque mèmbro de ceta comunôtât sè tramat[11] por suretât checa[12] ples a nord, onte[13] houé[14] y at lo payis de Faéte.

Merci a son isolament lengouistico, son arpitan at consèrvâ trèts que dens ôtros luè d’Arpitania sè sont ja pèrdus et, en outre, s’est penetrâ des parlars italoromans que sont a l’entôrn.

Por capir[15] que muens de mile pèrsones èyont mantegnu lyor lengâjo dament[16] des sièclos u méten de l’enfluence étalièna, fôt savêr que sont des gens que cachont pas lyor lengoua, u contrèro, nen fant drapél[17] yô-sè-volye[18] alèyont. Les èmigrants ant avu un rolo important a fâre cognetre la lyor particularitât lengouistica en tot lo mondo. Sè trète d’un empenta[19] yô totes les g.ènèracions sont engagiêyes. L’est por cen que trovens associacions des Poulyes oncor[20] ux Ètats-Unis, et enqu’houé y at forts liems entre la Poulya  et lo Piemont merci a la iniciativa de l’Associazione Culturale Francoprovenzale di Puglia in Piemonte avouéc Silvano Tangi en téta, la quinta[21] organise jornâyes, confèrences, èxposicions et tot cen por fére cognetre la particularitât de la Poulya.

[1] sud
[2] onte
[3] Carlo
[4] fllanc, biès, chant, lât, pârt
[5] tôs
[6] devesavont, prègiévont, côsavont, japetâvont
[7] talyér
[8] pâturâjos, jas
[9] ensé, d’inse
[10] tanque
[11] dèplaciét
[12] un pou, una miéta
[13] yô
[14] enqu’houé, u jorn d’houé, ceti-houé
[15] comprendre
[16] pendent
[17] drapô, bandiére
[18] pertot yô
[19] engagement
[20] asse-ben, assé, asse
[21] laquâla

4.3.11

L'opinel

Hi ha una cosa que sempre trobarem a la butxaca d’un arpità: un opinel. És una navalla amb el mànec de faig o cirerer i la fulla d’acer.

El nom li ve del seu inventor i fabricant Joseph Opinel. De ben jove treballava de ferrer de tall amb el seu pare en un llogarret de Savoia. Era l'any 1890. Feien sobretot eines pels pagesos de la zona.
Un dia, pels seus amics i parents va idear un ganivet de butxaca que era senzill, resistent i sortia a molt bon preu. Va tenir tanta acceptació que va decidir fabricar-ne en gran quantitat, i amb el pas del temps de manera industrial. Després de més de cent anys, el ganivet opinel s’ha estès per tot el món.

Opinel amb la Creu de Savoia
En Joseph va establir com emblema una mà amb una corona, que és avui el més conegut. Però Jean Opinel, el germà, va obrir un nou taller pel seu compte i com a distintiu hi posava la Creu de Savoia amb una corona, aquests opinels són dels més buscats pels col·leccionistes.
És molt simple i útil. El porten a tot arreu, a la cuina, al jardí, a la muntanya, a l'oficina, ... Serveix tant per pelar una taronja com per tallar una branca, passant per netejar-se les ungles o llescar el pa.
Una rodeta de seguretat  el bloqueja un cop obert i fa que un cop tancat sigui impossible d’obrir per la canalla.

Va ser el 1989 quan el mot "opinel" va entrar al diccionari Larousse com a nom comú.

Avui, el Museu de l’Opinel, instal·lat a l’antic obrador, ens explica la història del ganivet savoià i de la família Opinel, que és quasi com dir la història de Savoia.



VERSIÓ EN ARPITÀ  (per Aliance Culturèla Arpitanna):

Y at una chousa que tot-du-long[1] troverens a la fata[2] d’un arpitan: un opinel. Est un cutél avouéc lo manjo[3] de foyârd[4] u ceresiér et la lama d’aciér.

Lo nom il vint de son enventor et fabrecant Joseph Opinel. Quand l’ére bien joueno, travâlyéve comet fâvro[5] avouéc son pâre dens un velâjo de Savouè. L’ére l'an 1890. Surtot produisévont enstruments por les campagnârd de la zona.
Un jorn, por ses amis et parents at idèâ un cutél de fata simplo, resistent et venu a bon pact[6]. Ce-cé est bien acceptâ et adonc Jospeh at dècidâ de nen fabricar en grant quantitât, dens lo temps en maniére endustrièla. Aprés ples de cent ans, lo cutél Opinel s’est diffusâ dens tot lo mondo.

Joseph at ètabli coment emblèmo una man avouéc una corona, que u jorn d’houé est lo ples cognu. Mas Jean Opinel, lo frâre, at uvèrt un nôvo ateliér por son comptio et coment distintif at betâ la Crouèx de Savouè avouéc una corona, ces opinels sont les ples chèrchiês per les colecionistos.
L’est bien simplo et utilo. Sè porte pertot, a la cuesena, u cortil[7], a la montagne, a l'oficio[8], ... Sert tant por pelar[9] un portugâl[10] coment por talyér[11] una branche, en passent por sè curar[12] les onglles u chaplar lo pan.
Una petiôda rua de suretât lo bloque quand l’est uvèrt et fôt que, un côp sarrâ, sèye empossiblo de l’uvrir per les menâts[13].

Dens l’an 1989 lo mot "opinel" l’est entrâ u diccionèro Larousse coment un nom comon.

Enqu’houé[14], lo Musée de l’Opinel, enstallâ dens lo viely laboratouèro, nen èxpllique l’histouère du cutél savoyârd et de la famelye Opinel, que l’est coment dére l’histouère de Savouè.


[1] semper, tojorn
[2] sacoche, faca, cafa, tâca
[3] mango
[4] fo
[5] forgeron, broula-fèr
[6] prix
[7] hort, jardin
[8] u burô
[9] èpelyér, plomar, parar
[10] orange
[11] copar
[12] neteyér, pulitar
[13] enfants
[14] houé, u jorn d’houé, ceti-houé