Teatre popular

EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna)

Téâtro populèro

Vers lo XV^émo sièclo, en Savouè érant bien populères des grandes reprèsentacions téâtrales sur de tèmo religiox. Lyor principâl objèctif ére que les gens cognesséssont l’histouère sacra[1] et les vies des Sènts: cetes reprèsentacions érant los Mistèros.

Érant des ôvres bien ètendues[2], vu que d’habituda[3] durâvont ples d’un jorn et la comunôtât sè sentéve[4] bien emplicâye porquè d’una môda[5] u de un’ôtra quâse tués devévont[6] y participar, se pas coment des actors, dens los arrengements. Por los dècors[7], los costumos, lo maquelyâjo, los èfèts espèciâls et ôtros ovrâjos[8] falyévont bien de volontèros. En outre por l’organisacion, ja que ére bien complèxa[9], des viâjos[10] difèrentes scènes s’entèrprètâvont, u mémo temps, dens difèrents luès[11] du velâjo. Se ples du volontariât falyévont des financements, cetos sont étâs balyês[12] per los fidèlos que avévont ples de ressôrses.

Por dére d’un câs èxtrèmo, los Actos des Apôtros des frâres Gréban ére un’ôvra constituâye de 60.000 vèrsos, y ant participâ 494 pèrsones, coment actors, et por la reprèsentar tota sont étâs nècèssèros 40 jorns!!

Outre a ensègnér devéve étre un téâtro amusant et agrèâblo[13], de ceta maniére arrevâvont bien ples de gens. Por cen-lé[14] oncor se lo tèmo ére religiox vôt pas dére que les ôvres éront du tot sèrioses, bien de côps y aviéve[15] scènes comiques u ôgmentâyes de tot, et éront celes que lo public ples fétâve[16] et, ben que savéve lo tèxto per côr[17], lo rècitâve tot, naturalment en arpitan, lengoua d’usâjo corent a cela època[18].

Mas pas tojorn l’entencion ére ensègnér u amusar, quand que se reprèsentâvont vies de sènts se profitâve por lyors demandar protèccion contro la pèsta, que ére una menace rèèla a céls temps lé.

Quand que arrevat lo XVII^émo sièclo ceta môda que bugiéve gens en massa bèssiét, un des motifs fut lo renèssance des retrâbles[19] et des ôtals que furont lyors que s’enchargiévont d’èxpllicar l’histouèro religiox.

---

[1] sacrâ

[2] èpatâyes

[3] la cotema

[4] sentêt

[5] maniére

[6] deviant

[7] la scènografie

[8] ôtres tâches

[9] complicâye

[10] côp, bot, fês, vês

[11] cârres, endrêts

[12] donâs

[13] galès, plèsent

[14] ço, quen, ce, cen

[15] aviêt

[16] cèlèbrâve

[17] a mèmouère

[18] a ces temps lé

[19] pales d’ôtal

CATALÀ:
Teatre popular

Cap al segle XV, a Savoia eren molt populars unes grans representacions teatrals de tema religiós. El seu primer objectiu era que la gent conegués la història sagrada i les vides dels sants: aquestes representacions eren els Misteris.

Eren obres molt extenses, tant que acostumaven a durar més d’un dia i la comunitat s’hi sentia molt implicada perquè d’una manera o una altra gairebé tothom hi havia de participar, si no com a actor, en els arranjaments. Pels decorats, vestuari, maquillatge, efectes especials i altres tasques calien molts voluntaris. També per a l’organització, ja que era molt complexa, de vegades diferents escenes s’interpretaven simultàniament en diversos llocs del poble. Si a més del voluntariat calia finançament, aquest anava a càrrec dels fidels amb més recursos.

Per dir un cas extrem, els Actes dels Apòstols dels germans Gréban era una obra que constava de 60.000 versos, hi van participar com a actors 494 persones i per representar-la tota van ser necessaris 40 dies!!

A més de didàctic també havia de ser teatre entretingut i divertit, d’aquesta manera arribava a molta més gent. Per això encara que el tema fos religiós no vol dir que les obres fossin del tot serioses, molts cops hi havia escenes còmiques o pujades de to, i eren aquestes les que el públic més festejava i com que se sabien el text de cor tothom el recitava, naturalment en arpità, llengua d’ús corrent en aquella època.
Però no sempre el propòsit era ensenyar o divertir, quan es representaven vides de sants s’aprofitava per demanar-los protecció contra la pesta, que era una amenaça real d’aquell temps.

Quan arriba el segle XVII aquesta moda que movia masses va de baixa, un dels motius és el renaixement dels retaules i altars que són els que s’encarreguen d’explicar la història religiosa.

Niça

EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna)

Nissa[1]

Nos mèmbros du CAOC et d’Amics d’Arpitània sens alâs dament[2] la Pentecôta a cognetre lo Payis Nissârd. Avouéc l’édo de Cristòu Daurore, que fat fonccion de guida et historièn entre les ôtros devouèrs[3], nos avens dècuvèrt la citât[4] de Nissa, avouéc laquâla[5] aviévens[6] tot-du-long rèlacionâ avouéc lo tourismo et les “prêses” de solely a la plage. U contrèro nos avens trovâ una vela encognua[7] et que réstâve tranquilament a l’ombra de tot ço.

Avens acutâ avouéc atencion et curiositât lo Cristòu quand nos èxpllicâve la via du militèro Garibaldi, de l’herôèna de la rèsistence Catarina Segurana et du poèto prècursor du Felibréjo Rosalindou Rancher, tués[8] los nissârds de nèssance et de fêt. Aprés nos at portâ fâre una promenâda per la vielye vela et lé avens tâtâ[9] un des mengiér ples niçârds: la sòca, una sôrta[10] de fogâsse fête avouéc de farena de “céces”.

Una âglle[11] de color rojo[12] avouéc una corona est ll simbolo de la citât: rojo porquè est lo color de la Savouè et amb una corona por étre capitâla du comtât.

La place du Pôrt est una des principâles de Nice, la prèside una granda bâtisse[13] avouéc la façâda lo mémo rojâtra et en-dessus[14] de laquâla y ay chapusiê[15] l’ècut de la Mêson de Savouè. Ceta bâtisse, coment bien d’ôtres de la vela, est étâye batua en 1845 per lo sôveren de Savouè.

Et cen que trètont tués cetos liems avouéc la Savouè, Règ.ion de l’Arpitania? Cristòu nos lo at èxpllicâ bien cllârament: lo Comtât de Nissa at fêt partia du Duch·ê de Savouè tant que lo 1860, an dens loquint tant un coment l’ôtro sont étâ anexâs a la France.

Naturèlament, la visita guidâye per Cristòu est étâye rèalisâye en nissârd, variètât de l’occitan de laquâla lui assé en est profèssor u Centro Culturèl Occitan Payis Nissârd – Payis Alpin, associacion que nos at acuelyi en maniére formidâbla. 

---

[1] Nice

[2] pendent

[3] devêr

[4] vela, viala

[5] laquinta

[6] avians

[7] pas cognua

[8] tôs

[9] agôtâ

[10] èspèce, un èvâjo

[11] un agllo

[12] rôs

[13] un grand bâtiment

[14] sur

[15] scultâ

EN CATALÀ:
Niça

Monument a Garibaldi (Niça)

Membres del CAOC i d'Amics d’Arpitània hem anat durant la Pentecosta a conèixer el País Niçard. De la mà de Cristòu Daurore, que fa de guia i historiador entre altres tasques, vam descobrir la ciutat de Niça, la qual sempre havíem relacionat amb el turisme i els banys de sol a la platja. En canvi hi vam trobar una ciutat desconeguda i que romania discretament a l’ombra de tot allò.

Vam escoltar amb atenció i curiositat en Cristòu quan ens explicava la vida del militar Garibaldi, de l’heroïna de la resistència Catarina Segurana i del poeta precursor del Felibritge Rosalindou Rancher, tots ells niçards de naixença i de fets. Després ens va portar a fer una passejada pel barri antic i allà vam tastar una de les menges més niçardes: la sòca, una mena de coca feta amb farina de cigrons.

Una àliga de color vermell amb corona és el símbol de la ciutat: vermell perquè és el color de Savoia i amb corona per ser capital de comtat.

La plaça del Port és una de les principals de Niça, la presideix un gran edifici amb la façana també rogenca i a sobre de la qual hi ha esculpit l’escut de la Casa de Savoia. Aquest edifici, com molts d’altres de la ciutat, va ser construït el 1845 pel sobirà de Savoia.

I a què treien cap tots aquest lligams amb Savoia, regió d'Arpitània? En Cristòu ens ho va explicar molt clarament: el Comtat de Niça va formar part del ducat de Savoia fins el 1860, any en que tant un com l’altre van ser annexionats a França.

Naturalment, la visita guiada per en Cristòu es va realitzar en niçard, varietat de l’occità de la qual ell també n’és professor al Centre Culturau Occitan País Nissart, associació que ens va acollir de manera formidable. 

Mai Enrera

EN ARPITÀ (per Aliance Culturèla Arpitanna):

“Jamés en dèrriér”

Una môda de payis est étâye, per bien de nosôtros, la pratica de l’èxcursionismo, yô[1] l’aprochement et l’emplicacion avouéc la natura nos ant fêt amar la tèrra sens compicacions. Ço-ce[2] at fêt que, en-chiéz nos, y seye bien de groupos, publicacions, activitâts, enstitucions[3], etc... centrâs dens lo domêno de l’èxcursionismo, mas qu’ils s’arrètont pas icé[4] mas que vant tot-du-long[5] ples luen por comprendre l’histouère et la cultura. 

Mai Enrera est un’acrèditâye revua d’activitâts de montagne, esport et cultura. El est dirigiêye per Maria Dolors Làzaro i Palau et vint èditâye per lo Club Èxcursionisto de Gràcia. Dens son[6] dèrriér numèrô, un articllo de Ramon Izquierdo nos montre un endrêt[7] bien espèciâl de l’Arpitania: lo Parc “Nacionâl” du Grant Paradis, a travèrs loquint[8] lui et quârques amis ant fêt una travèrsâ lo chôd-temps[9] passâ. Lo Parc s’èpate[10] entre la Vâl d’Aoûta et lo Piemont, est un des ples vielys d’Eropa, quâse[11] tot est en hiôta montagne et vat dês 800 mètros du fond des vâls tant-que[12] les 4.061 mètros d’hôtior[13] de la bèca[14] que lo prèside et que y at a nom Grant Paradis. L’est u Boquetin, lo bôc des Arpes, a qui devens cet Parc vu que tot est envionâ[15] crèent una zona protègiêye por consèrvar ceta èspèce. 

Y at quârques temps, un ôtro èxcursionisto nos èxpllicâve de quinta[16] maniére est alâ a la quéta[17] de la nacion arpitana a travèrs ses[18] montagnes. Mâlgrât sè seye[19] enformâ devant, un côp ilé[20] lui at côtâ trovar quârques endicacions, ére coment sè fusse cachiêye, sarrâye[21], rechaviâye[22] et oubliâye, mas finalament l’at entrevua et s’est rejouyi que oncor y fusse, et cen qu’o[23] est èssencièl: l'èsprit de luta.

Èsperens que aleye jamés en dèrriér la travèrsâ qu’at comenciê[24] lo payis arpitan a montrar-sè, a uvrir-sè et a sè dèbarrassiér des lagnes[25] que dèrenjont[26] totes les nacions sens ètat, una travèrsâ que at avu un petiôd envion[27] y at des ans por sortir[28] des vâls ples profondes et que chavonerat[29] per poyér[30], avouéc complèsence, mémo les bèques ples hiôtes.  

---

[1] onte

[2] ce-cé. ço, ce

[3] entitâts

[4] ce, i(n)que, (i)qué, inqué

[5] tojorn

[6] lo sien

[7] una cârra, un luè, un post

[8] loquâl

[9] bon-temps, étif

[10] ètend

[11] quâsiment

[12] jusqu’a, fin-a

[13] hôtèsse

[14] cema

[15] comenciê

[16] quâla

[17] rechèrche

[18] les sienes

[19] sôt

[20] lé

[21] cllôsua, cllôta

[22] assegria, ressegria, betâye en cârro

[23] il

[24] orièntâ

[25] les gênes, los fastudos

[26] dètorbont

[27] comencement

[28] sôrtre

[29] tèrmenerat

[30] montar

CATALÀ:

Mai Enrera

Stambecco, la cabra dels Alps.

Una manera de fer país ha estat per a molts de nosaltres la pràctica de l’excursionisme, on l’apropament i la complicitat amb la natura ens han fet estimar la terra sense fer escarafalls. Això ha fet que a casa nostra hi hagi força grups, publicacions, activitats, entitats, etc... centrats en l’àmbit de l’excursionisme, però que no s’aturen aquí sinó que van sempre més enllà fins a abastar la història i la cultura. 

Mai Enrera és una acreditada revista d’activitats de muntanya, esport i cultura. La dirigeix la Maria Dolors Làzaro i Palau i l’edita el Club Excursionista de Gràcia. En el seu darrer número, un article d’en Ramon Izquierdo ens mostra un indret molt especial d’Arpitània: el Parc "Nacional" del Gran Paradiso, a través del qual ell i uns amics van fer una travessa l’estiu passat. El Parc s’estén per la Vall d’Aosta i el Piemont, és un dels més antics d’Europa, gairebé tot ell és alta muntanya i va des dels 800 metres del fons de les valls fins els 4.061 metres d’alçada del cim que el presideix i que s'anomena Gran Paradiso. És a l'Stambecco, la cabra dels Alps, a qui devem aquest Parc ja que tot va començar creant una zona protegida per conservar aquesta espècie. 

Fa temps, un altre excursionista ens explicava de quina manera va anar a la recerca de la nació arpitana a través de les seves muntanyes. Malgrat haver-se informat per endavant, un cop allà li va costar trobar-ne cap indici, era com si estigués amagada, tancada, desada i oblidada, però finalment la va entreveure i es va alegrar de que encara hi fos, i amb allò imprescindible: l'esperit lluitador.

Tant de bo no vagi mai enrera la travessa que ha començat el país arpità per mostrar-se, per obrir-se i desempallegar-se de les noses que ens empipen a totes les nacions sense estat, una travessa que es va iniciar subtilment ja fa anys per sortir de les valls més pregones i que acabarà per enfilar-se amb complaença fins els cims més alts.