Símbols

El primer himne d’Europa

La nit del 12 de desembre de 1602, les tropes savoianes van intentar envair Ginebra, en aquell temps Ginebra gaudia d’una notable independència i no se la va deixar prendre. Es va escapolir de l’escomesa, l’atac va ser refusat i els savoians es van retirar amb la cua entre cames.

L’endemà, el sacerdot més reputat de la ciutat va fer cantar un salm com a gest d’agraïment. D’aquest salm, el poble en va fer un cant patriòtic, religiós i en arpità: l’ Himne Nacional de la República de Ginebra.

Des de llavors, més de deu generacions de ginebrins s’han après de memòria les        seixanta-vuit estrofes d’aquest himne que canten cada 12 de desembre, dia de la festa nacional.

Actualment Ginebra és dels llocs d’Arpitània on és més difícil trobar parlants d’arpità però no hi trobarem ningú que no se sàpiga de cor el cé qu’é laino.


Himne oficial de la Vall d'Aosta

La Vall d’Aosta, una de las parts que formen Arpitània, té el seu propi himne oficial : “Montagnes valdôtaines”. Va ser compost l’any 1835 per Alfred Roland. Roland era un parisenc que va anar a treballar a Banhèras de Bigòrra, als Pirineus. Les tonades i les cançons d’aquella gent muntanyenca el van captivar de tal manera que va fer aquesta cançó, la qual de seguida va ser ben popular a tota la vall. És en francès però, llengua imposada després de la segona guerra mundial i obligatòria a l’ensenyament.

Hi ha un altre himne, un himne no oficial : Ma verda valaye, i aquest sí que és en arpità, llengua que els és més propera que no pas el francès.


Fauna mítica

El dahu és un animal llegendari dels Alps de Savoia. És un rumiant semblant a la cabra que viu entre els 1800 i el 2500 metres d’alçada. Com que roman contínuament en forts pendents, ha evolucionat de tal manera que s’ha adaptat perfectament al medi alpí desenvolupant les dues potes del costat de la muntanya menys que les de l’altre costat, així pot  moure’s tranquil·lament pels pendissos muntanyencs. Hi ha dues espècies : els dextrogirs, els quals tenen les potes dretes més curtes i els levogirs que tenen més curtes les esquerres, això els causa una limitació i és que sempre han de marxar en un mateix sentit. Si canvien de posició les dues potes curtes queden en el buit i cauen muntanya avall. Els dextrogirs s’han de desplaçar sempre en el sentit de les agulles del rellotge, i els levogirs només poden anar en sentit contrari a les agulles del rellotge.

Sempre es reprodueixen dins la mateixa espècie perquè l’aparellament només és possible amb dahus que van en el mateix sentit, ja que si es troben dos dahus d’espècies diferents queden cara a cara, i si un es girés per acoblar-se li quedarien les dues potes curtes en el buit i cauria muntanya avall. Els petits dahus neixen després de cinc mesos de gestació, llavors el pare dahu els hi ha de bastir un niu amb branques per tal que hi romanguin els primers dies, aquesta tasca és especialment esgotadora perquè com que només pot avançar en un sentit, cada cop que porta material al niu li cal fer una volta sencera a la muntanya.

Avui està prohibit caçar dahus perquè perilla l’única espècie que, segons els autòctons, encara sobreviu : la dextrogira. Caçar-los, però, és una cosa molt senzilla, el caçador es posa silenciosament al seu darrera i fa un xiulet, el dahu sorprès es gira, queda desequilibrat i cau muntanya avall on un altre caçador l’espera amb el sac obert. Un altre mètode consisteix en posar-li sal a la cua,  com que li agrada molt es gira per menjar-se-la i també cau.

Els que més insisteixen sobre la seva existència són els hotels de la zona, els quals organitzen “caces de dahus”. Afortunadament no n’han caçat mai cap.